Comentarem el poemari Bruixa de dol: 1977-1979, de Maria Mercè Marçal.
Bruixa de dol: 1977-1979:
Marçal tenia vint-i-set anys quan va publicar Bruixa de dol. Hi conviuen formes poètiques populars i clàssiques alhora, i imatges que reclamen una lectura alternativa i agosarada perquè expressen la seva vivència de dona i de feminista. La fecunditat de l’entramat de forma i fons en la poesia de Maria-Mercè Marçal es podria comparar a l’arrapament de l’heura que tan significativa va ser en la seva vida i en la seva obra. Bruixa de dol és una obra que va d’un jo més íntim a un nosaltres col·lectiu, les dones (fades i bruixes), més èpic. Una obra compromesa amb la vida, amb la llengua i amb l’ amor i la llibertat.
Estudi preliminar amb propostes de treball i de comentaris de text a cura de Mercè Otero.
L’autora:
Maria Mercè Marçal i Serra (Ivars d’Urgell, 13 de novembre de 1952- Barcelona, 5 de juliol de 1998) va ser poeta, catedràtica de català, narradora i traductora catalana i, per un temps, editora. En la seva trajectòria vital i literària sempre va assumir, de manera coherent, la famosa divisa amb la qual va encapçalar el seu primer llibre, Cau de Llunes (Premi Carles Riba 1976): “A l’ atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida. I el tèrbol atzar de ser tres voltes rebel”. La seva única novel·la La passió segons Renée Vivien, va obtenir, entre d’altres guardons, el premi Carlemany 1994. Usà com a nom de ploma “Maria-Mercè Marçal”.
Juntament amb Cau de llunes destaquen Bruixa de dol, Sal oberta, La germana, L’estrangera i Desglaç (aplegats per ella mateixa el 1989 a Llengua abolida), tots ells títols essencials en la poesia contemporània.
