Comentarem el poemari Tots els cavalls d’Antònia Vicens (Ed. Labreu), 54è Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.
El cel pot cabre dins un bassal
l’infern pot ser
un llit amb els llençols
de seda.
Antònia Vicens i Picornell (Santanyí, 1941) ha destacat com a novel·lista amb obres essencials com 39° a l’ombra (Premi Sant Jordi 1967), Material de fulletó, La santa, Gelat de maduixa, Febre alta, Ungles perfectes o Ànima de gos. El 2009 l’evolució del seu procés d’escriptura desemboca en Lovely, un poemari que esdevé la revelació d’una veu singular, impactant, demolidora, que converteix l’autora en una de les grans veus poètiques del nostre segle. Sota el paraigua el crit (Lleonard Muntaner, 2013) i Fred als ulls (Cafè Central, 2015) la confirmen com un dels esdeveniments lírics essencials del nostre temps i ara, amb Tots els cavalls, la força que alhora trinxa i emociona el lector esdevé epifania on el gest més cru de la paraula és capaç de fer-nos empassar l’experiència amarga de la pèrdua, del dolor, de la mort amb un vel de bellesa verbal que endolceix sense sucres ni mel, que esgarrapa i fereix fent tremir de plaer.
