Comentarem l’obra Un dia, de Mercè Rodoreda, edició a cura d’Enric Gallén i Gerard Guerra, a propòsit de la posada en escena de La plaça del diamant al Teatre Nacional de Catalunya.
Una casa abandonada és un símbol tan descarnat que s’explica sol: és el passat enterrat pel temps o la desídia, és una imatge crua de final. A l’acotació inicial d’Un dia, que descriu com ha de ser l’escenari, hi llegim que “tot plegat ha de donar la sensació d’una casa abandonada i que fa anys van saquejar”. El saqueig de la guerra i l’abandó de la postguerra són dos temes centrals de l’obra de Rodoreda. Però en aquesta peça, com no passa en cap altra, comencem directament pel final, quan s’ha perdut tot. Aquí la decadència i la destrucció són el punt de partida i l’esquelet del text des del principi.
Mercè Rodoreda i Gurguí (Barcelona, 1908 – Girona, 1983) és una de les escriptores catalanes més importants i amb més projecció internacional del segle XX. És coneguda sobretot per les seves novel·les, entre les quals destaca La plaça del Diamant (1962), traduïda a més d’una quarantena de llengües, així com Aloma (1938), El carrer de les Camèlies (1966) o Mirall trencat (1974), de la qual l’obra teatral Un dia (1959) hauria estat l’embrió. En la seva extensa obra, Rodoreda va conrear una gran varietat de gèneres literaris, incloent-hi el conte, la poesia i el teatre. L’esclat de la guerra i el consegüent exili -primer a França i després a Suïssa- dificulten la circulació i la datació d’aquestes peces. La senyora Florentina i el seu amor Homer, escrita durant els anys seixanta, i L’hostal de les tres Camèlies, escrita a principi dels anys setanta, són algunes de les seves obres teatrals més reconegudes.
Amb la col·laboració del Servei de Biblioteques de la Generalitat de Catalunya i el Teatre Nacional de Catalunya.
