Comentarem la novel·la La mà que prenia la meva de Maggie O’Farrell, traducció de Núria Parés Sellarès (L’Altra Editorial).
A mitjan segle XX, la jove Lexie ha realitzat el seu somni: instal·lar-se a Londres per convertir-se en periodista. Decidida i segura de si mateixa s’obre pas de manera triomfant al bulliciós barri del Soho, com a professional i com a mare soltera. Unes dècades més tard, l’Elina, una jove artista, acaba de tenir el seu primer fill en un part complicat que amenaça de destruir la seva relació de parella amb en Ted, perquè l’experiència ha despertat en ell records d’un passat que s’anirà desvetllant poc a poc.
Dues històries paral·leles en un relat sensible i emocionant que evoca les relacions maternals, la força dels vincles de sang i el poder corrosiu dels secrets i de tot allò que es queda per dir.
Maggie O’Farrell va néixer a Coleraine (Irlanda del Nord), l’any 1972. Als 8 anys va patir una malaltia greu i va passar molt de temps hospi-talitzada. Tot i tenir importants seqüeles, va poder reprendre la seva vida i tornar a l’escola, després d’un any. Aquesta experiència, però, la marcaria per sempre més (i, per exemple, desvetllà en ella l’interès pels llibres).
Va estudiar Literatura anglesa a Cambridge. Durant un temps, va fer de crítica literària. També va treballar de periodista a Hong Kong i de professora de literatura creativa.
Com a escriptora, debuta l’any 2000. En 20 anys de carrera literària ha esdevingut una de les veus més reconegudes de la literatura britànica actual i ha rebut nombrosos premis.
És casada, amb el també novel·lista William Sutcliffe, viu a Edimburg i té tres fills. Va quequejar durant anys, però ho va superar. I afirma que haver patit aquest trastorn precisament va accentuar el seu interès pels idiomes i les paraules.
